Encara que la història ho recordava com a home metòdic i cumplidor, havia transcorregut una bona estona des de la inauguració del conclave i el guardià de la porta seguia sense anunciar la seva arribada. Ho va fer amb quaranta minuts de retard. Va entrar en el saló, amb sigil, pretenent passar desapercebut, però tots els convocats van ser conscients que Adam Smith no era aquest escocès puntual que havia passat a la història, a més de per la seva saviesa, per la seva rectitud i rigurosidad. El dimoni va tornar a confirmar que les biografies dels grans personatges solen ocultar els seus defectes i que la del prestigiós A. Smith no havia estat una excepció. 

El protocol·lari discurs de benvinguda es va haver de recompondre perquè el pare de la mà invisible del mercat comprengués els motius de la seva resurrecció i el que Déu esperava d'ell. No era fàcil explicar que s'havia fet la segona excepció en la història, amb la finalitat d'obtenir alguna cosa gairebé tan miraculós com recuperar la vida de Lázaro després de la seva mort. Fins i tot s'havia decidit baixar la temperatura ambiental de l'infern amb la intenció d'aconseguir el màxim confort dels convocats. No es tractava d'afegir problemes que dificultessin la fluïda circulació de les millors idees de la història, sortides de les ments més brillants que havia donat la humanitat. Gens s'havia deixat a l'atzar. Fins a una estudiada decoració trasnuitada, que evocava als vells concilis de segles enrere, pretenia no sobresaltar als ressuscitats. Solament s'havien permès la llicència de col·locar un rètol, alimentat per energia calorífica, que presidia la sala amb el lema “Per la plena ocupació universal”, escrit en els catorze idiomes que parlaven els il·lustres convocats.

Tampoc va resultar fàcil solucionar aquest problema, el poliglotismo de l'esdeveniment. En les bases de dades no era possible trobar cap individu capaç d'exercir com a traductor simultani en tots els idiomes que es parlarien allí dins. Fins i tot, per dificultar l'assumpte, algunes ponències es desenvoluparien en llengües ja mortes, com el llatí o el copto. Es podien trobar milers de classificacions per ponderar el grau de maldat dels pecadores o el nivell de bondat dels innocents, però ningú havia reparat que la ventura o malícia pogués relacionar-se amb la poliglotía. Afortunadament, un vell àngel, també caigut en desgràcia, va recordar que allà per l'any 1356 una dama culta i viatgera va arribar a dominar gairebé totes les llengües conegudes al món. Déu també la va ressuscitar perquè complís amb aquesta comesa.    

Estem l'any 2100 i encara quedava per resoldre un dels pocs problemes que la humanitat no havia aconseguit solucionar. Milers d'economistes, pensadors, filòsofs, polítics i acadèmics havien tractat l'assumpte, sense que cap d'ells pogués assenyalar un país en el qual tota la seva població treballés i percebés uns ingressos dignes, de forma permanent, a resguard dels capritxosos cicles econòmics. Milions de llibres, milers de revistes especialitzades i centenars de quaderns sobre el mercat de treball havien abordat el tema, sense que cap d'ells donés amb la pedra filosofal que convertís l'activitat productiva en un ininterromput mannà d'ocupació, ben remunerat i sense exclusions. És cert que alguns països, pocs i privilegiats, havien aconseguit la taxa natural de desocupació, però Déu pretenia que el problema de la falta de treball desaparegués, per sempre, de tots els racons de l'univers.   

Per estrany que pugui semblar, la qüestió no tenia cap motivació altruista. Es tractava de pur pragmatisme que pretenia solucionar els perillosos vaivens que feien trontollar el seu regnat. Lamentablement, feia segles que s'havien prohibit les fogueres per a heretges, i l'absència de la por afavoria les reivindicacions, provocant un clima conflictiu que feia tremolar els sòlids fonaments de l'eterna pau divina. S'havien destapat alguns comportaments generalitzats i no atallats amb determinació que havien obert un debat sobre una existència incuestionada des de feia dos mil·lennis. L'últim segle havia estat nefast, un quebradero de cap per a un Déu temorós de la proximitat del seu final, si no oferia a la humanitat una demostració de la seva saviesa, donant solució a problemes irresolubles al llarg de la història. Era imprescindible una prova de fe per mantenir un regnat que ja no semblava ser tan etern. 

Amb aquesta pretensió, va ressuscitar als millors pensadors de la humanitat i els va reunir en un conclave secret perquè, entre tots, li descobrissin la solució a un dels problemes que la civilització no havia aconseguit resoldre. Liberals i intervencionistes, empírics i teòrics, filòsofs i pragmàtics van ser citats amb aquesta única missió, abans de ser retornats al seu merescut descans etern. Marx, Keynes, Hume, Kant, Engels i molts altres experts, entre els quals es trobava l'impuntual A. Smith, van ser convocats per facilitar a Déu aquest miracle, en forma d'elixir, que convertís la rude pedra de l'economia en el preuat or de l'ocupació. Poder anunciar als quatre vents que Déu havia donat amb la solució per a tota la humanitat, que el problema de l'atur havia desaparegut per sempre de la faç de la terra, li garantia almenys un altre mil·lenni d'existència indiscutible.

El dimoni actuaria com a moderador i, sobretot, contrastaria els resultats pràctics de cada teoria sobre la realitat. Jugava amb avantatge. Disposava d'una basa de la qual mancaven la resta de conferenciants. La seva immortalitat li permetia conèixer el que els ressuscitats desconeixien. Els resultats reals de l'aplicació de cada teoria sobre el terreny no admetien discussions i era impossible rebatre les seves argumentacions. Cada vegada que Marx o algun dels seus correligionaris obria la boca per lloar els seus principis planificadors, el dimoni la hi tapava posant exemples de països on les seves teories solament van portar misèria i endarreriment. Keynes i Smith formaven parella a l'hora de defensar postulats semblats com la panacea per al problema, però el dimoni els deia que ni un solament dels països en els quals s'havien aplicat les seves teories liberals havia aconseguit el pretès. 

La tasca, que no semblava fàcil des de la seva concepció, es complicava amb cada sessió. Els llargs i tediosos debats originaven aferrissades controvèrsies que convertien les tesis en irreconciliables posicions personals. Com si fossin crancs, cada sessió suposava una reculada perquè la majoria dels postulantes s'enrocava en les virtuts de la seva teoria, creant un ambient poc conciliador. El dimoni havia de mossegar-se la llengua i tirar de prudència en contrastar la rotunditat d'algunes afirmacions amb els resultats de la seva aplicació pràctica. Després d'una setmana de debats interminables, comparant l'evolució històrica i la situació actual de Grècia, va comprendre que convocar a Sòcrates i a Plató potser havia estat un error, però després d'analitzar la realitat de la Itàlia i Egipte actuals, amb els plantejaments i les èpoques daurades que van viure els Plinios de Lombardía i la Hipatia d'Alexandria, va concloure que seria massa injust si reprendía a uns i no ho feia amb tots.          

Déu rebia les actes de les reunions i comprenia que, amb aquesta metodologia, era impossible l'avanç. El temps jugava en contra seva. Cada dia afloraven nous casos de pederàstia que feien minar la confiança a l'Església i la nova aportació divina per aconseguir el món perfecte, amb plena ocupació eterna, era més apressant, gairebé urgent. Li va marcar el termini improrrogable d'un any perquè li facilités la solució. Mentre, podia prescindir d'actes que li explicaven el que esdevenia en aquestes soporíferas reunions. La maleïda burocràcia havia arribat fins a l'infern, cent cinquanta anys després, per no tornar a solucionar gens. 

Va arribar el dia. Llucifer va ser cridat al Cel. Ho van escorcollar convenientment abans d'accedir. Escortat per quatre àngels custodios de la seguretat divina, va travessar les portes del despatx celestial. Portava la cua encesa i les mans en les butxaques. No se sentia responsable del fracàs de la missió. Han estat incapaços de donar-te la solució i pots retornar-los al lloc del que els vas treure, li va dir. Déu no va ocultar el seu malestar. Incrédulo, va llançar diverses preguntes que no van rebre resposta. En el seu descàrrec, el dimoni li va comunicar que havia arribat a la conclusió que potser no existia la recepta màgica que pretenia. Li va assegurar que els conferenciants s'havien aplicat en la seva comesa, que cap es va mostrar remiso a donar el millor de si, però potser estaven intentant solucionar un impossible. No hi ha gens impossible per a Mi, li va enlletgir Déu. Tornes a ballar-la i això em preocupa. Pensava que t'estaves penedint del teu passat comportament, però veig que insisteixes a complicar-me l'existència. El dimoni, com a demostració de la seva bona voluntat i el seu propòsit d'esmena, li va proposar que, ja que semblava una qüestió gairebé impossible, que l'atur seguiria sent un problema gairebé irresoluble, considerés l'obligació universal d'implantar una protecció social potent, de tal forma que la desocupació anés un dret essencial i ben finançat. No va voler molestar a Déu però, donada l'evidència del problema, el més intel·ligent era limitar l'impacte dels efectes.   

Amb aquesta declaració de frustració, Déu va sentir les primeres sacsejades. No poder facilitar la fórmula divina li creava el problema afegit de revelar la seva humanitat. Deixava en descobert la seva vulnerabilitat perquè també per al Cel existien, a partir d'aquest moment, els impossibles. Va reconèixer que havia estat una miqueta il·lús. Havia comès/fideïcomès el major error de la seva existència, posant fins i tot dubtes sobre el seu do diví de la infal·libilitat. Però no cauria solament. El dimoni va rebre la seva carta d'acomiadament i va passar a formar part de l'eterna i irresoluble llista de l'atur. Els històrics savis van tornar a les seves tombes. Milers d'estudiosos i investigadors van seguir escrivint sobre l'ocupació, es van continuar editant quaderns sobre el mercat del treball, liberals i intervencionistes van continuar amb els seus soflamas, mentre els polítics intentaven posar remeis perquè la desocupació no anés un problema que fes inhabitable el planeta. El món va tornar a assumir l'encant desafiador de la seva imperfecció.